Habitatge col.laboratiu

Projecte “Habitatge col.laboratiu”

En un primer moment, l’economia col·laborativa s’havia vingut associant únicament a valors positius. Així, aquesta permet l’accés a béns i serveis als consumidors amb menys poder adquisitiu (per exemple, per viatjar o desplaçar-se) (Ranchordás, 2015) i fins i tot els permet invertir en béns que tradicionalment els estaven vedats a través del crowdfunding. Fins i tot s’ha predicat de l’economia col·laborativa que és beneficiosa per al medi ambient (ex. compartint vehicle de transport) (Pickell, 2015).

No obstant això, no està tan clar que l’economia col·laborativa comporti només avantatges. Si bé en primer lloc es van alçar en contra dels negocis “tradicionals” més afectats (ex. sector del taxi i hoteler), avui ja s’està evidenciant que l’economia col·laborativa moltes vegades substitueix unes empreses per altres (és, en definitiva, un negoci per a empreses en línia), que implica eliminar llocs de treball a canvi de contractar subjectes mancats d’experiència i precaritzats (ex. els conductors de Über ja sol·liciten drets laborals; veure el moviment “Fightfor $ 15) i està provocant abusos amb consumidors (Molist , 2017).

Doncs bé, si ens centrem en l’habitatge com a objecte de l’economia col·laborativa, cal recordar que aquesta és l’únic bé que és, al mateix temps, un dret humà i un potent actiu financer (Nasarre, 2017), el que fa especialment complex el seu estudi i el seu marc normatiu. Cal pensar, a més, que l’habitatge es troba en l’origen de la crisi de 2007 (i, per tant, que ha estat un dels detonants de l’economia col·laborativa, com s’ha esmentat) i ha estat una de les més perjudicades per les seves conseqüències en forma de desnonaments en molts països europeus.

Així, d’una banda, el fenomen col·laboratiu presenta http://ramfarms.com/sites/blog/index.php?=propecia-finasteride-1mg importants oportunitats per reduir costos d’intermediació en la venda i hipoteca d’immobles i també està relacionada amb fenòmens recents que pretenen unir a les persones, com el co-housing o la propietat compartida (Nasarre dir., 2017); però no està exempta de riscos i que mereixen un adequat tractament legal.

Per tant, és essencial determinar si el fenomen col·laboratiu està ajudant o està perjudicant l’accés a l’habitatge de les persones. Partim de les següents dues hipòtesis:

a) Que, d’una banda, hi ha uns tipus de “habitatge col·laboratiu” que aparentment estan facilitant l’accés a l’habitatge de les famílies. Poden ser mecanismes com les tinences intermèdies (veure Simón et al. 2017), les cooperatives o el cohousing. Al temps, l’anomenada “economia col·laborativa 2.0” o de forma desinteressada sembla que està contribuint a reduir els temps i els costos de transacció amb immobles. Per exemple, països com Suècia, Canadà, la Xina o l’Equador ja l’estan començant a utilitzar.

b) D’altra banda, però, altres tipus de “habitatge col·laborativa”, com la turística, està contribuint a incrementar els lloguers en ciutats clau com Barcelona, ​​Berlín o Palma de Mallorca, alhora que estan afectant negativament a la progressiva gentrificació de les ciutats i afectant negativament la convivència en comunitats de propietaris i barris (Lambea, 2016). Alhora, el crowdfunding aplicat a l’àmbit immobiliari no sembla que estigui ajudant a desenvolupar habitatge assequible (Kim and Hann, 2017), i fins i tot pot ser que estigui contribuint a l’especulació (Pierce-Wright, 2016) amb un dret humà.

L’objectiu últim d’aquest projecte és l’anàlisi del marc legal i implicacions que es deriven de l’anomenada “habitatge col·laborativa”, és a dir de quina manera el marc legal dels diversos “fenòmens col·laboratius” influeix en afavorir o en llastrar l’accés a la habitatge i com hauria de reformular-se per afavorir o per pal·liar aquests efectes, respectivament.