Rehabilitació per renda

AGAUR (Generalitat de Catalunya)

La rehabilitació per renda és una modalitat d’accés a l’habitatge de lloguer en que es substitueix l’obligació de l’arrendatari de pagament de la renda en diners per la rehabilitació o reforma de la vivenda arrendada. Des de 2013, mitjançant la Llei 4/2013, de mesures de flexibilització i foment del mercat de lloguer d’habitatge,  s’ha inclòs aquesta possibilitat en el marc de la Llei d’Arrendaments Urbans (LAU) de 1994, si bé aquesta figura ja s’utilitzava a la pràctica, sotmesa a la regulació del Codi Civil, i en altres ordenaments jurídics, com per exemple la figura de la masoveria urbana prevista en la Llei 18/2007, del dret a l’habitatge de Catalunya.

No obstant això, aquest nou enquadrament en la LAU presenta problemes de compatibilitat amb alguns dels preceptes, donat que és una llei essencialment prevista per als arrendaments on la renda és satisfeta en diner.

La renda en forma de rehabilitació o reforma s’integra dins dels denominats arrendaments ad meliorandum, és a dir, aquells en que la prestació principal per part de l’arrendatari consisteix en la realització de millores en la vivenda.

En un principi, era una figura exclosa de la legislació especial d’arrendaments urbans (des del Reial Decret de 21 de juny de 1920 fins la LAU de 1964) donada la pròrroga forçosa a favor de l’arrendatari que s’hi establia i que, mantenint les obligacions contractuals de les parts, provocava falta de reciprocitat en les prestacions en el període de temps entre que les obres havies sigut finalitzades i que el contracte era prorrogat.

Però des del Reial Decret-llei 2/1985, sobre Mesures de Política Econòmica, aquesta pròrroga forçosa va ser suprimida de la LAU de 1964 i, per tant, va desaparèixer la causa principal per la que s’entenia que la rehabilitació per renda era contraria a la legislació especial d’arrendaments urbans.

S’estableix com a objectiu principal de la recerca l’estudi de l’adequació de la rehabilitació per renda a la LAU de 1994, en preceptes com la determinació de la fiança obligatòria, compatibilitat amb el dret a resolució del contracte per part de l’arrendador en el supòsit de l’article 9.3 LAU, el dret a desistiment a partir del sisè mes per part de l’arrendatari (art. 11 LAU), possibilitat de resoldre el contracte mitjançant el procediment de desnonament del article 250.1º de la Llei 1/2000, d’Enjudiciament Civil, etc.