Congrés ENHR (2013)

A continuació es relacionen les conclusions del 25è Congrés ENHR, que surten de les més de 450 ponències que es van realitzar.

1. Els investigadors estan ara dedicant-se activament a entendre les causes i efectes de la crisi, per exemple, en relació al costos de l’habitatge i la seva accessibilitat en termes econòmics, la volatilitat del preu i el risc, el funcionament dels mercats financers i el rol de les polítiques d’habitatge.
2. Els països que pateixen la crisi es troben amb que necessiten polítiques d’habitatge per  a ajudar-los a trobar una via per avançar i poder desenvolupar, per exemple, el mercat d’habitatge privat i social i per a poder resoldre les qüestions que plantegen els aspectes financers de l’habitatge en propietat.
3. Els països amb una mercats d’habitatge més compensats, oferint un ventall d’opcions, com França o Alemanya, s’estan comportant molt millor que aquells que posen massa èmfasi en l’habitatge en propietat, com Espanya, Irlanda i Anglaterra. Això aixeca qüestions en relació al balanç òptim de tipus de tinença i opcions d’habitatge en cada jurisdicció. Catalunya, introduint les tinences intermèdies, n’és un clar exemple.
4. La recerca intenta comprendre l’impacte  de les errades del mercat en relació a la pobresa  i privacions i la nova austeritat, especialment en relació tant dels efectes causants com protectors de l’habitatge en relació a la pobresa.
5. Pel que fa al rol del mercat de lloguer privat, cal dir que després de dècades de declivi en molts països, aquest sector ha reviscolat com a una opció alternativa a l’habitatge en propietat i al de lloguer social. S’haurà de veure si aquest és un fenomen temporal o ha vingut per a quedar-se, especialment en una situació de major incertesa laboral. Altres tòpics es van discutir en relació al mercat privat de lloguer, com el paper que hi desenvolupa la legislació, especialment aquella relacionada a la protecció de l’estabilitat de la tinença, o també el perfil de les persones que viuen en aquesta forma de tinença, amb una percepció de que les classes mitjanes n’estan cada vegada més interessats.
6. Des de la perspectiva de la sostenibilitat, les polítiques públiques s’han de basar en l’evidència si volen ser sostenibles, tot evitant polítiques que han fracassat en el passat. Les polítiques han de ser informades pels agents implicats i investigadors d’habitatge. Les noves tecnologies poden incrementar la participació i la involucració de grups que tradicionalment havien quedat a banda. Eines de planificació urbanística imaginatives poden ajudar a dissenyar escenaris, polítiques i pràctiques futures.
7. Des de la perspectiva de l’habitatge social, la crisi no es defineix tant per la gravetat de l’impacte sinó per la manca de solucions, donat que els antics models han fet fallida i no han estat reemplaçats satisfactòriament. La crisi ha creat algunes oportunitats per a organitzacions civils per a quedar més directament involucrades en temes d’habitatge. Aquestes iniciatives poden fer una petita però molt important contribució a donar solucions. Les grans i híbrides organitzacions d’habitatges s’han trobat amb dificultats per a donar respostes independents a la crisi, donat que han depès cada vegada més dels poders públics i dels mercats. La crisis ha creat oportunitats a curt termini per a organitzacions d’habitatges per adquirir habitatge bé de preu de constructors fallits i alguns beneficis d’anteriors programes d’estímul – però a llarg termini els fonaments de models híbrids per a proveir habitatge social i accessible econòmicament com subsidis creuats i la negociació és indeterminat.
8. En relació a la tercera edat i l’habitatge, el fet és que molts viuen en habitatges o en entorns habitacionals  que no són adequats a les seves necessitats d’edat, tant en relació a l’accessibilitat, seguretat, salubritat, cost econòmic i necessitat social. L’adaptació de l’habitatge és cada vegada més costós per a les persones de la tercera edat i si tenen alternatives habitacionals, són normalment més cares, o no les coneixen o volen envellir en el mateix habitatge. S’han fet alguns suggeriment sobre alternatives habitacionals, com encoratjar que es canviïn a habitatges més petits (a través de subsidis, reduccions impositives, etc.), habitatge intergeneracional, compartir habitatge i un ús més eficient de l’habitatge existent (ex. traslladar-se a habitatges més accessibles en lloc de mantenir-se en habitatges inadequats).
9. En relació a la salut, s’ha discutit sobre si la crisi ha obert la possibilitat a les autoritats locals per a incidir en les empreses constructores per a que aquestes rehabilitin els edificis que es trobin en pitjor situació, per a donar suport a la salut psicològica d’aquells amb més precarietat econòmica que estan més exposats als efectes negatius de la crisi. La crisi presenta oportunitats? Espanya es pot beneficiar dels estudis d’intervenció en habitatge que s’estan duent a terme en el Regne Unit i Canadà.
10. Des d’una perspectiva legal, és evident que el començament de la crisi el 2007 ha provocat canvis legislatius en molts països, com Portugal, els Estats Units i Espanya. S’han tractat qüestions legals relatives als arrendaments (molts d’ells provinents del projecte de recerca TENLAW), residències turístiques, el risc de la construcció massiva, el paper a desenvolupar per l’Administració Pública, assegurances en zones d’inundació, la manca de la protecció a França dels llogaters d’habitacions i el règim dels aparcaments.
11. Pel que fa al mercat del sòl, es va discutir sobre que l’habitatge comença amb la disponibilitat de sòl i que els països no tenen una solució definida sobre si el sòl s’ha de posar a disposició públicament o privadament. Per a que el mercat pugui resoldre la qüestió de la disponibilitat de sòl, els operadors haurien de tenir un dret residual als beneficis, encara que amb la crisis sovint aquests beneficis ja no poden existir.  Però, per una altra banda, una aproximació pública no és sempre preferible, donats els riscos financers implicats.
12. En relació a l’habitatge residencial i al disseny arquitectònic es van discutir diverses qüestions:  escassetat i creativitat, accessibilitat i usabilitat, aspectes d’identitat i temporal/espacial, anuncis/símbols de la façana i comunicació. Els casos d’estudi van versar sobre: habitatge cooperatiu, processos de gentrificació en espais oberts/públics, reciclatge i transformació de l’estoc d’habitatge existent i desenvolupaments  futurs d’habitatge urbà. Exemples: desenvolupaments a Catalunya en relació als aspectes temporals i espacials i amb la identitat (la ciutat no és un projecte, és un procés), importants models de participació. També es tractà el procés de gentrificació en el cas de París, preferència pel centre o la perifèria, tendències pel canvi d’estructures d’habitatge i tipus de tinença. En general:  importància de la façana com a eina de comunicació en edificis residencials al s. XX, col·lecció i classificació de conceptes i dibuixos, i l’ús de nous materials, potencials i limitacions.  La transformació de l’espai domèstic i tipologies de formes constructives vernacles.