Notice: Undefined offset: 1 in /datos/urv/httpdocs/www/wp-content/themes/housingurv/framework/php/function-set-avia-frontend.php on line 1057

Housing Research Group

👥

Grup de recerca d‘accés a l’habitatge

El grup de recerca d’habitatge de la Universitat Rovira i Virgili és qui dóna suport científic a la càtedra. El grup pretén l’estudi interdisciplinar del fenòmen de l’habitatge i, especialment, l’anàlisi legal de les estructures jurídico-privades dels ordenaments jurídics català, espanyol i europeu que hi afecten.

El housing com a objecte d’estudi

Tradicionalment s´ha considerat que l’habitatge com a objecte d’estudi, el housing, no és una disciplina autònoma. El housing és un camp d’activitat, una àrea de política i pràctica, un fenomen multifacètic. Diversos autors enfoquen l´estudi del housing des d´una perspectiva multidisciplinar i interdisciplinar. Això és el que propugnen autors com Kemeny, Bengtsson i Gibb o Clapham , que estan a favor de l´existència d´una theory of housing, el que permet integrar les diferents disciplines y aplicar-les per a resoldre un problema comú. Clapham pren com a punt de partida les idees de King de situar a l´epicentre l´habitatge i la relació existent entre la gent i l´habitatge on viuen. D´aquesta manera, aquesta vinculació es pot conceptualitzar de diferents maneres, per exemple els psicòlegs analitzen el significat que l´habitatge té pels individus i els juristes quins drets l’amparen. En definitiva, entenem que l’habitatge és un fenomen complex que mereix un estudi interdisciplinar, i aquest és el punt de partida que adopta la Càtedra d´Habitatge.

La recerca de l’habitatge a la càtedra

La Càtedra pretén estudiar el housing des d´una perspectiva comparada, és a dir, internacional. En aquest sentit, l´estudi comparatiu del housing neix als anys 60 i 70. El principals models d´estudi comparat del fenomen del housing tenen el seu origen en les ciències econòmiques i en la sociologia, encara que altre disciplines, como el dret o la ciència política se n’han preocupat. Tot i això, es pot afirmar que l´estudi comparatiu i interdisciplinar entorn al housing s´ha estès durant les darreres dècades. Això s´evidencia per l’augment significatiu tant d´organitzacions internacionals que tracten aquest fenomen des d´una perspectiva comparada i multidisciplinar (per exemple, CECODHAS Housing Europe  o FEANTSA, especialidad en el sensellarisme) com de les xarxes d´investigació existents (per exemple, la European Network for Housing Research –ENHR- i la Asia Pacific Network for Housing Research –APNHR-). També és un fet l´increment de revistes internacionals especialitzades en aquesta temàtica com la European Journal of Housing Policy.

En definitiva, l´habitatge es pot analitzar des de diferents perspectives i disciplines al mateix temps. Així, la Càtedra d´Habitatge té com a missió fomentar la recerca en aquest àmbit a partir d’un enfocament multidisciplinari per mitjà d’accions de formació, recerca, transferència tecnològica i divulgació, en una conjuntura (com és la present des del 2007) en què l’habitatge s’ha convertit en eix central de la crisi financera internacional.

A continuació destaquem els diferents àmbits del fenomen de l´habitatge, i més endavant els reptes de futur, que constitueixen a la vegada objectius de la Càtedra d´Habitatge:

a) En primer lloc, en l´habitatge té lloc el desenvolupament individual i familiar de la persona, és a dir, és un espai que garanteix el lliure desenvolupament de la personalitat. Aquest dret està expressament reconegut a l´article 10 de la Constitució Espanyola de 1978 i es un mitjà per aconseguir el respecte a la dignitat de la persona. Per tant, en aquest punt és important la consideració de l´habitatge com un dret de la persona, imprescindible per a poder desenvolupar-se com a tal en la societat.

En aquest sentit, molts textos internacionals han reconegut el dret a l’habitatge. Per exemple, l’article 25 de la Declaració universal dels drets humans de 1948, l’article 11 del Pacte internacional de drets econòmics, socials i culturals, com a part del dret a un nivell de vida adequat, i la Carta Social Europea revisada del 1996. A més, el Tribunal Europeu de Drets Humans  ha protegit els drets habitacionals per causa de la seva connexió amb altres drets civils clàssics, com el dret a no ser sotmès a tractes inhumans o degradants (art. 3) i la vida privada i familiar (art. 8). Pel que fa al dret espanyol, el dret a un habitatge digne no es considera un dret fonamental (art. 47 de la Constitució Espanyola).

Per tant, la regulació jurídica de l´habitatge és important per al desenvolupament de la persona, no solament respecte a la seva consideració o no com a dret fonamental i humà de la mateixa, sinó també quant a les formes de tinença immobiliària, que són les que precisament faciliten als ciutadans l´accés a un habitatge. No obstant, la realitat de la societat espanyola demostra que la dicotomia habitatge en propietat-habitatge en lloguer (més un 80% de la població té un habitatge en propietat i només un 17% viu de lloguer) no ha donat una resposta eficient a aquestes necessitats, ans al contrari. La gran dependència de la nostra economia en la propietat com a manera gairebé exclusiva d´accés a l´habitatge (mitjançant el crèdit hipotecari), ha provocat un important endeutament de les famílies sense precedents en el nostre país així com problemes de liquiditat en les entitats de crèdit. Això s´ha agreujat pel mal funcionament del nostre mercat d´habitatge en lloguer, tant social com lliure, que segons Eurostat (2012) es situa en el 15%, lluny de la mitjana europea.

Aquestes necessitats han de ser solucionades pel dret positiu, però també intervenen altres disciplines jurídiques. En aquest sentit, els poders públics han d´incentivar l´accés a les diverses formes de tinença immobiliària (propietat, lloguer, intermèdies, etc.) d´acord amb la demanda potencial i les necessitats específiques del territori. Això implica, per tant, una planificació territorial prèvia que haurien de portar a terme els estudiosos de la geografia com a disciplina.

b) L´habitatge com a element simbòlic. En efecte, durant els últims anys la propietat d´un habitatge s´ha considerat com un símbol de riquesa, més que un espai on desenvolupar la vida personal i familiar. Això ha succeït per la prevalença que s´ha donat al valor de canvi de l´habitatge (la importància del bé immoble com actiu econòmic revaloritzable) en detriment del seu valor d´ús (la utilitat que aporta el bé immoble per a satisfer la necessitat d´habitatge). Per aquest motiu, l´habitatge en propietat com a forma de tinença immobiliària ha sigut la preferència per a més del 80% de la societat espanyola, en particular en una època de pujada de preus, doncs amb la propietat s´adquireix el valor d´ús i de canvi, mentre que amb el lloguer només s´adquireix el valor d´ús. A més a més, la propietat d´un habitatge és un indicador utilitzat per les institucions europees per tal de calcular la pobresa d´una societat (així, ciutadans europeus que tenien un habitatge en propietat en 2007 tenien un risc de pobresa menor que aquells que vivien de lloguer).

c) L´Habitatge com a bé d’inversió i de consum, doncs es tracta d´un actiu on tradicionalment s´ha invertit per obtenir beneficis, més o menys estables, a llarg termini i on els consumidors s´han trobat a vegades desprotegits, fet que es corrobora per exemple en la existència (acreditada pel Tribunal Suprem) de clàusules abusives en els contractes de préstec hipotecari. En aquest sentit, al voltant de l’habitatge s´articulen polítiques diverses sobre la forma d´accedir a un habitatge i de protecció dels consumidors i usuaris. En qualsevol cas, es creen tensions entre l’habitatge com a dret fonamental i l’habitatge com a actiu financer.

d) L´habitatge com a objecte d´estudis i polítiques públiques d´origen divers. D´aquesta manera, en l´habitatge trobem per exemple les següents actuacions:

  • La legislació de protecció oficial y habitatges de protecció pública. En aquest punt podem destacar els Plans d´Habitatge tant a nivell estatal com autonòmic, on es fixen les prioritats quant a les formes prioritàries de tinença immobiliària (propietat, lloguer, etc.) o la rehabilitació dels habitatges. A més, les polítiques d´habitatge, enteses des d´una perspectiva social de suport i ajuda a l´accés a l´habitatge al conjunt de la població, juga un paper important en el traçat social de la ciutat.
  • La planificació territorial i el planejament urbanístic. En aquest punt tenen rellevància els plans territorials generals (a Catalunya n´hi ha un de 1995) i parcials, així com els plans directors urbanístics i els plans d´ordenació urbanística municipal. Aquests instruments permeten actuar sobre el territori i planificar el seu ús, com per exemple reservar o no sòl públic per a finalitats residencials.
    • L´anàlisi de la distribució de la població, del parc d´habitatges i de l´estoc existent. Aquest anàlisi és imprescindible per a portar a terme una política d´habitatge coherent, doncs cal concretar en quin moment i en quin lloc es necessita tornar a construir així com les necessitats socials d´habitatge (gent jove o gent gran, població en risc d´exclusió social, situacions d´infrahabitatge o sobreocupació…).
    • L’ordenació i protecció del territori, per exemple els instruments de planificació que preveu la Llei del dret a l´habitatge com el pla territorial sectorial d´habitatge i altres normatives, com la llei de costes.

e) Finalment, l´habitatge, a més, conforma la ciutat, és a dir, l´habitatge ha passat de ser un aïllat a estar integrat a la ciutat. En efecte, l´habitatge és un bé especial, inamovible, i per aquesta raó té rellevància el context territorial i social en el qual es troba. En aquest punt conflueixen diverses disciplines, com són el dret, la geografia, l´arquitectura, la sociologia o l´urbanisme.

💼

La Universitat Rovira i Virgili

L’educació universitària a l’àrea de Tarragona es remunta al segle XVI quan el cardenal Gaspar Cervantes de Gateja va fundar una universitat a la ciutat de Tarragona per ensenyar Gramàtica, Art i Teologia. Aquesta Universitas Tarraconensis va ser pràcticament dissolta per les represàlies de Felipe V després de la Guerrcrai-urv-1-2a de Successió. No obstant això, una de les escoles es va mantenir: la Estudi Literari, que depenia de la nova Universitat de Cervera fins a mitjans del       segle XIX, quan l’educació universitària va quedar suspesa. Només va quedar l’Escola de Mestres, la qual s’havia fundat poc abans, i va seguir oferint educació extraacadèmica fins que es va convertir en una part de la Universitat el 1972. Des de finals del segle XIX fins als anys trenta, la Universitat Eclesiàstica a Tarragona va impartir cursos d’educació superior en Filosofia, Teologia i Dret canònic. L’educació universitària no va retornar a l’àrea de Tarragona fins a la segona meitat del segle XX, quan tres vies diferents van convergir per crear la Universitat Rovira i Virgili: la Universitat Laboral, creada pel Ministeri d’Ocupació el 1956, va començar a impartir cursos tècnics per primera vegada el 1961-62 amb especialitats en enginyeria mecànica, elèctrica i química. Depenia de l’Escola d’Enginyeria de Terrassa. Més tard, el 1972, el títol d’“Enginyer” es va canviar pel d’“Enginyer Tècnic”, i la Universitat Laboral va deixar de dependre de Terrassa i va retirar els seus cursos d’enginyeria i mecànica.

Amb l’aprovació del projecte de llei de reforma el 1984, el sector universitari va sofrir una reestructuració, i les institucions a Tarragona no van estar exemptes d’aquest procés. La Universitat de Barcelona va crear la Divisió VII per reunir totes les institucions a l’àrea de Tarragona: la Facultat de Filosofia i Lletres, la Facultat de Ciències Químiques, la Facultat de Medicina i l’Escola de Formació del Professorat (que va passar a formar part de la Universitat de Barcelona el 1972). Posteriorment, els nous centres es van crear dins d’aquesta Divisió: el 1988, l’Escola d’Enologia a Tarragona i l’Escola universitària d’Estudis Empresarials a Reus, i el 1990, l’Escola universitària de la Tecnologia de la Informació a Tarragona. Finalment, el 1991, l’Escola d’Infermeria va passar a formar part de la Universitat.

També existeixen altres institucions que imparteixen cursos al sud de Catalunya i que es van unir a la Universitat de Barcelona a través de la Divisió VII: l’Escola universitària de la “Verge de la Cinta” a Tortosa, l’Escola universitària de Treball Social de “Sant *Fructuós” a Tarragona i l’Escola Social, també a Tarragona.

El 1973, la denominada Escola universitària d’Enginyeria Industrial va passar a formar part de la Universitat Politècnica de Catalunya. El 1971, la Universitat de Barcelona va establir branques locals de les facultats de Filosofia i Lletres, i de Ciències a la ciutat de Tarragona. Ja des de bon principi, l’objectiu va ser el de l’obtenció del màxim reconeixement universitari possible d’aquests nous cursos. El 1972 ja, es va sol·licitar la conversió d’aquestes branques en una universitat, a fi de poder oferir cursos de primer cicle complets. El 1977, es van iniciar cursos de medicina a Reus, i el 1983, les Corts espanyoles van establir la Facultat de Filosofia i Art i la Facultat de Química a Tarragona.

El 30 de desembre de 1991, el Govern català va aprovar la Llei 36/1991 i va crear la Universitat Rovira i Virgili (publicat al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya de 15 de gener de 1992). Aquesta llei estableix que el nom de la Universitat (Universitat Rovira i Virgili, URV) és en honor a “la memòria de l’il·lustre català Antoni Rovira i Virgili, escriptor, historiador i polític, un dels més importants teoritzadors i divulgadors de la causa nacional de Catalunya, President que va ser del Parlament de Catalunya i exemple de civisme, treball i estima pels valors del nostre poble”. Tanmateix, aquesta llei esmenta que la URV ha “d’integrar i ordenar els diferents ensenyaments universitaris que actualment s’imparteixen a les comarques meridionals i les de nova creació que serviran de base per al desenvolupament d’una universitat nova amb personalitat pròpia.” I segueix dient que: “Els objectius que es persegueixen són, entre d’altres, la millora de l’organització territorial i de la qualitat i les potencialitats del servei públic de l’ensenyament superior per facilitar l’exercici del dret a l’educació establert a l’art. 27.5 de la Constitució Espanyola, i l’augment i la millor estructuració de l’oferta de places en el conjunt de Catalunya”.